Diumenge, després d'esmorzar, ens decidim anar a informar sobre els busos que duen a Paraty, un poblet al sud de Rio que ens han recomanat visitar. L'aventura comença agafant el bus anomenat Rhodoviaria, que com el seu nom indica, et porta a l'estació de busos. Les ganes d'arribar i la ignorància profunda del turista confiat, ens fa baixar unes parades abans del destí, i guiats per la Lonely ens intentem dirigir a l'estació ficant-nos de ple en un barri de companyies no massa recomanables... amb el culet apretadet com una avellana de Reus, tornem a trobar el bus Rhodoviaria, gairebé li fem un petó als llavis a la conductora per treurens de tal forat.. del que no haviem vist ni la punta de l'iceberg, perquè a mesura que ens apropem a l'estació, veiem el suburbi en el que estavem... sense comentaris.
Ja que hi som, decidim anar a Paraty diumenge mateix, però la srta. VISA fa vaga i no podem pagar els bitllets sense quedar-nos sense blanca, fet no massa recomanable en aquest país perquè sempre pots necessitar uns reials per sortir al trote en un taxi. Finalment decidim mantenir l'excursió al poblet dilluns i ens dirigim cap al Centre de la ciutat a fer una visita recomanada a la guia. La nostra gran sorpresa és que arribem al centre de Rio de Janeiro i està més buit que la cantimplora d'un nàufrag. Això si, la zona administrativa està presa pels indigents, nhi ha a cada cantonada i la veritat fan la visita incòmoda (sé que escriure això és políticament incorrecte, però és el que té ser turista del 1er món) i insegura fins a cert punt.
Arribem fins els Arcs de Lapa, interresant construcció per la que passa el Bonte (el darrer tramvia de la ciutat) per sobre. Sembla que el Sambodromo (on se cel.lebra el més que famós Carnestoltes de Rio, no queda lluny i decidim anar-hi.
Aquí aprofito per fer un comentari genèric sobre la ciutat de Rio: tot queda lluny o remotament lluny per més a prop que sembli al mapa... tot queda lluny i tots els camins tenen una part no recomanable que fa que el fet de caminar tranquil.lament per la ciutat sigui un plaer insòlit del que un no pot gaudir sota cap concepte.
Agafem un bus, aconsellats per la policia turística, i aquí coneixem en Fabiano i el seu company... desseguida es posen a xerrar amb nosaltres i ens aconsellen no baixar del bus per veure el Sambòdrom perquè està buit i no és segur.
En Fabiano és un jubilat encantador, una persona que realment fa que un s'emporti un dolç record de Rio i difumini la realitat de pobresa que viu gran part de la seva població. Ens acompanya fins la porta del metro que ens durà cap a casa, i ens convida a l'endemà a una festa de l'escola de samba del seu barri.
Sortim a sopar i ens sorprèn la pluja tropical. Intentem sense èxit trobar un restaurant que ens havien recomanat l'Encarna i en Mikel... finalment sopem a una terrasseta mentre mirem com plou.
Ja que hi som, decidim anar a Paraty diumenge mateix, però la srta. VISA fa vaga i no podem pagar els bitllets sense quedar-nos sense blanca, fet no massa recomanable en aquest país perquè sempre pots necessitar uns reials per sortir al trote en un taxi. Finalment decidim mantenir l'excursió al poblet dilluns i ens dirigim cap al Centre de la ciutat a fer una visita recomanada a la guia. La nostra gran sorpresa és que arribem al centre de Rio de Janeiro i està més buit que la cantimplora d'un nàufrag. Això si, la zona administrativa està presa pels indigents, nhi ha a cada cantonada i la veritat fan la visita incòmoda (sé que escriure això és políticament incorrecte, però és el que té ser turista del 1er món) i insegura fins a cert punt.
Arribem fins els Arcs de Lapa, interresant construcció per la que passa el Bonte (el darrer tramvia de la ciutat) per sobre. Sembla que el Sambodromo (on se cel.lebra el més que famós Carnestoltes de Rio, no queda lluny i decidim anar-hi.
Aquí aprofito per fer un comentari genèric sobre la ciutat de Rio: tot queda lluny o remotament lluny per més a prop que sembli al mapa... tot queda lluny i tots els camins tenen una part no recomanable que fa que el fet de caminar tranquil.lament per la ciutat sigui un plaer insòlit del que un no pot gaudir sota cap concepte.
Agafem un bus, aconsellats per la policia turística, i aquí coneixem en Fabiano i el seu company... desseguida es posen a xerrar amb nosaltres i ens aconsellen no baixar del bus per veure el Sambòdrom perquè està buit i no és segur.
En Fabiano és un jubilat encantador, una persona que realment fa que un s'emporti un dolç record de Rio i difumini la realitat de pobresa que viu gran part de la seva població. Ens acompanya fins la porta del metro que ens durà cap a casa, i ens convida a l'endemà a una festa de l'escola de samba del seu barri.
Sortim a sopar i ens sorprèn la pluja tropical. Intentem sense èxit trobar un restaurant que ens havien recomanat l'Encarna i en Mikel... finalment sopem a una terrasseta mentre mirem com plou.
No hay comentarios:
Publicar un comentario