Dia 27 [21/01/2010]: Sao Luiz

UEPALA! Darrera entrada al blogg, em despedeixo de tots vosaltres, lectors i lectores.
Nomes 5 cèntims del dia d'ahir, tinc 2 min per fer resum i acomiadar-me.
Matí, darrera sessió de platja, per fer l'últim tastet del sol i laigua brasileres.
A la tarde, volta pel centre històric.
Al vespre, sessió avançada de carnestoltes moooooooooooolt animada.

Apa, que marxem a fer un volt.
En un 3 i no res ja som a casa!!!!

Dia 26 [20/01/2010]: Os Lençois Maranhienses

Fem visita de jubilats organitzats als Lençois Maranhienses: és un Parc Natural de 155 mil hectàries, 177.000 km quadrats. La peculiaritat d'aquest parc, són les piscines naturals que es formen de l'aigua de pluja. Les fotos que hem vist per internet són espectaculars... però ara no és la millor època per visitar-ho, ja que és estiu i la majoria de lagoas estan seques.
De totes maneres l'excursió val molt la pena, realment és un indret únic.
Amb la fregoneta 4x4 farcideta de turistes, ens dirigim cap al Parc Natural des de Barreirinhas, creuant el poble i l'enorme riu Parnaíba amb una barcaça sense motor, que és empesa per una barqueta més petita que es situa a la part posterior.


















El camí de cabres per el que passem és similar al de Tutoia a Barreirinhas de la nit anterior, la fregoneta balla com si fos un vaixell navegant en mala mar, anem tots d'un costat a l'altre i un no pot més que riure i agafar-se fort. I no és suficient el "vaivén" que es posa a diluviar... a veure si s'omple alguna lagoa amb aquesta aigua!!!!












Els vehicles no poden transitar per les dunes, així que arriba un punt que para el carro i tothom avall. El guia ens recomana treure'ns les xancles per caminar més còmodament sobre la sorra. Arribem xino xano (més de 2 km) a la Lagoa do Peixe, la única que té aigua durant tot l'any. L'aigua de pluja no es filtra perquè el sòl és freàtic.




























Sorpresa la nostra quan veiem que al llac, al bell mig de les dunes, té peixos! El guia que ens acompanya ens explica que molts han arribat via els excrements dels ocells. Hi ha una classe de peix que s'ha adaptat a les condicions del medi, de manera que quan el llac on es troba s'asseca, es colga sota la sorra i passa a estat vegetatiu fins que l'aigua torna.

L'aigua de la Lagoa do Peixe està una mica "verda", i tot i que intentem banyar-nos, preferim anar a fer el cabra per les dunes... :)



































Passem tot el matí als Lençois. Sobre les 13 h tornem a Barreirinhas, on després d'una dutxeta fresca que s'agraeix com sempre, dinem en un Restaurant que hi ha tot just al costat de la pousada i lliguem un "carro" que et porta de porta a porta per nomès 5 Reals més que el bus, que et deixa a la Rhodoviaria de Sao Luiz, que està a les afores de la ciutat, a 8km del centre.


A les 15.45 ens recull el cotxe-taxi, i ens posem de camí. Sao Luiz està a251 km, ens diuen que més o menys a 3 hores... l'aire acondicionat aquí realment és un bé indispensable...














...les dos primeres hores de trajecte tot normal, però a la que es comença a fer fosc, el motorista (conductor aquí) comença a apropar la cara al volant, a garratibar tots els músculs del cos i a conduir de manera erràtica: accelera i frena constantment, el cotxe li marxa a la vorera, apaga les llums!!! Les dos darreres hores de viatge són de taquicàrdia... és el que té anar de viatge. Si ho penses fredament, constantment poses la teva vida en mans de persones que ni tan sols saps com es diuen. Feia temps que no resava tant.. però gràcies a 10 vam arribar sans i estalvis a bon port.

La Pousada Colonial, recomanada per la Montse S, xulíssima, és un edifici colonial (quina sorpresa...) molt ben conservat i molt agradable. Ens instal.lem a l'habitació 215 i sortim a fer el primer contacte amb la ciutat. Els carrers són empedrats com el Pelourinho de Bahia i la majoria de les cases tenen la façana enrajolada, amb les típiques rajoles portugueses de colors. Hi ha més de 150 edificis catalogats com Patrimoni Mundial de la Humanitat al centre històric de St Luis.

Aquí hi ha força música al carrer i és molt agradable passejar i escoltar-la. Sopem una pizza i acabem en una plaça molt concorreguda on seiem a fer la pitjor caipirinha del viatge... ohhhhhhhhhhh quina decepció! Però no passa res, encara ens queden dos dies per recuperar-nos! Apa, fins demà.

Dia 25 [19/01/2010]: De Jeri a Barreirinhas en un dia

A les 7.30 ens passa a recollir en Zeodesio per la pousada. El cotxe va a tope, anem com sardines a la part posterior, inclús nhi ha un parell que van asseguts al sostre i dos més penjats del paraxocs.


Passem per Nova Tatajuba, i sobre les 10 del matí arribem a Camocín després de creuar el riu. Allí ja ens espera una segona furgo que ens portarà a Parnaíba, però un cop ja tots dins, ens condueix a una espècie de plaça on ens diu que no sortim fins al cap d'una hora... ¿?

Anem mentre fem temps al mercadinho que hi ha a dos carrers i comprem minibananas pel viatge, que finalment comença a les 11 i arriba sobre les 14 a destí. No hi ha bus a Tutoia fins les 15, així que aprofitem per dinar.



















Amb puntualitat brasilera sortim de Parnaíba. Teòricament el trajecte ha de durar unes 3 hores, però no arribem a Tutoia fins tocades les 7, la carretera està en molt males condicions, té uns sots enormes i el conductor ha de reduir constantment la velocitat, canviar de carril i inclús circular per la vorera. És negra nit i punxem la roda a l'ultim revolt.

La nostra idea era arribar a Barreirinhas aquest mateix dia, així que ens busquem la vida i trobem al Baiano que ens hi porta per 400 reals. És una pasta, però finalment decidim que millor no perdre 1 dia aquí i tirar milles.

És una llàstima perdrens el paissatge, hi ha part de sabana, de selva i passem pels lençois menores, unes dunes més petites que les que pensem visitar a l'endemà. El camí és de terra i sorra, i el 4x4 balla com una baldufa d'un costat a l'altre. Ens quedem dos vegades atrancats però gràcies a 10 ens en sortim.

Finalment arribem a Barreirinhas, són tocant les 11 i gairebé tot és tancat. Tenim sort i tot just al costat de la pousada hi ha un xiringo on un abuelo molt amable ens fa l'especial de la casa, brotxeta de carn i pollastre amb arròs, farofa i amanida.
Quin dia més llarg!!!!!

Dia 24 [18/01/2010]: Excursió a Lagoa Paraiso

Fem la segona excursió en buggie.
La primera parada, al "árbol que cedió a la fuerza del viento". Pel que sembla hi havia molts arbres al voltant d'aquest, que van anar morint un rera l'altre, que va sobreviure en adaptar-se a l'entorn i reposar sobre la sorra de la platja.












La segona parada a Preá, un poblet de pescadors on tot just tornen de passar la nit a alta mar. És molt curiós veure com treuen les barques de l'aigua, això és el que jo anomeno treballar en equip.



Continuem el nostre camí i fem una paradinha a una piscina natural tot just al costat d'una duna des d'on et pots tirar i anar a parar directament a l'aigua.











Ja no parem més fins que arribem a Lagoa Paraiso. Atravessem un parell de poblets (cases desperdigades) molt humils però molt endreçades, seguint el model de típica casa brasileira, petitona, de fang i totxana, amb una eixida on solen haver 4 cadires per fer petar la xerrada, una hamaca, quatre gallines passejant pel voltant i tot just al costat, una antena parabòlica enorme.

El buggero ens deixa en una espècie de pousada resort i ens diu que torna al cap d'una hora, que ha d'anar a fer un encàrrec.
Ens quedem allí, piquem una mica de queijo, ens banyem... i el buggero no es presenta fins al cap de 3 hores... però per què queixar-se? si estem de vacances i no vé d'aquí... L'Isaac, com veieu, aprofita per fer una migdiadeta...


Tot i així, aquesta excursió és una mica castanya, va ser millor la d'ahir.
Al tornar lligem el transfer a Camocín per l'endemà al matí i anem a la platja per a que l'Isaac faci surf. Les onades no són molt grans però són força llargues i disfruta com un nen.
La duna torna a omplir-se de gent per veure la posta de sol.
Tornem a la pousada, ens canviem, i com que el nostre restaurant preferit avui és tancat, acabem a un carreró on fan peix fresc (escollim la peça nosaltres mateixos) i tel fan a la brasa. Boníssim i Bona nit que demà toquen matines!

Dia 23 [17/01/2010]: A Tatajuba en buggie!!!

Dia d'excursió en Buggie, anem a Tatajuba.
El primer tram és per la platja, gairebé no pots obrir els ulls perquè el vent i la sorra es colen per entremig les ulleres de sol. El paissatge mescla oasi, dunes, manglars, llacs...









Fem la primera paradinha en una espècie de llac que no és més que un braç del mar que entra a la terra. Per 10 reals extra et donen una volteta en barca ecològica (això vol dir un paio amb un pal molt llarg el clava al fons de l'aigua i la barqueta es va movent) i pots veure caballets de mar... nosaltres no en veiem cap, però l'expert conductor de la barca en veu un entre les arrels del manglar (on pel que sembla s'enrotllen amb la cua per amarrar-s'hi i així poder menjar tranquil.lament), i el pesca en una espècie de mega bol de cereals... es veu super fràgil però segons explica el barquero, són peixos igual que els altres... tot i que sincerament, a mi no m'ho sembla...











Continuem i la següent aventurilla és creuar unaltre braç de mar en barcaça, també ecològica, però ara el pes és de dos buggies i nomès hi ha, segons la barcaça, 2 o 3 remeros.










Seguim i passem per dins un manglar que està morint, el nivell del mar està pujant en els darrers anys i cada vegada els arbres sobreviuen menys la salinitat de l'aigua del mar.

Arribem per fi a la Vella Tatajuba, un poble que va ser esborrat fa uns 40 anys per una duna.



Ens parem a una cabana que hi ha tot just al costat de l'antic poble on hi ha una abuela que ens explica com va passar, que la duna es va formar a la platja i que poc a poc va anar avançant i va ensorrar (mai millor dit...) una a una totes les cases... la iglèsia va ser la darrera construcció que va ser destruida.











La senyora explica històries de màgia, d'una duna encantada que té un vaixell al seu interior i que durant les nits, els locals veuen coses i senten cançons del més enllà. Bé, el que jo he pillat del brasilè de poble que xerra. La dona té dos mascotes, un periquito que passeja de la seva mà dreta a l'esquerra i el porc més prim de la capa de la terra.












El nou poble s'ha construit tot just al costat del vell, esperem que no corri la mateixa sort.

Passem tot just al costat d'una duna que s'està salinitzant. No se sap del cert quan trigarà a solidificar-se totalment, però la sorra és dura com una roca.












Passem tb prop de la palmera solitaria, un pobre cocotero que s'ha quedat tot sol al bell mig de l'horitzó. La resta d'arbres del palmeral han anat morint degut a la pujada del nivell del mar i la salinitat, però aquesta, inexplicablement, s'ha adaptat i aquí la teniu, més sola que la una però aguantant "lo que le exen".












Pujem a una duna, la sensació d'enfilar la carena és la mateixa que si anéssis a sortir despedit cap al cel... una passada. Ens aturem una estona per fer sandsurf, és a dir, un xavalin et dona una taula de surf i et tires avall, per acabar rebossat de sorra. L'Isaac, experimentat en la matèria es tira i baixa a tomballons... el noi que es tira tot just abans seu i que no triomfa massa més, és instructor de surf a Suïssa i és clar que no és el mateix lliscar sobre sorra que sobre neu. Ens fem quatre fotos i continuem el trajecte.


Acabem arribant a una espècie de llac, on hi ha un parell de xiringos que fan camaraos i peix graelhados. No tenen carta, et venen amb la safata del peix recèn pescat i tu esculls la peça. Ens dediquem un tiberi espectacular, qué bé que es menja en aquest país, 10 meu.
Això si, a quarts de dotze del migdia...













Estem un parell d'horetes aquí i ja tornem cap a Jericoacoara. Ens peguem una dutxa i ens dirigim cap a la duna a veure la posta de sol... resulta ser una mica llufa, perquè el vent bufa fort a la carena de la duna i si un s'assenta per veure l'espectacle tranquilament es queda soterrat per la sorra... però el moment és únic, ho reconeixo.












Baixem, i com cada vespre, hi ha un grup de persones ballant capoeira.
La veritat és que després de mirar-ho tres dies consecutius em queda el dubte on està la ratlla en aquest ball, entre el que és lluita i el que és coreografia... perquè aquí reparteixen de lo lindo... després s'abracen i es saluden molt esportivament, però han repartit estopa per un tubo.


fem unes caipirinhes mentre s'acaba de fer fort, passejem un cop més per les tendetes del carrer principal i secundaris i tornem al Sabor da Terra, on ens jalem 5 llagostes graelhades delicioses. I cap a dormir falta gent que demà fem l'excursió en buggie a Lagoa Paraiso...