Últim dia a sa illa paradisíaca. Ens llevem aviat perquè tenim “Passeio en Barco” a l'illa. Esmorzem i cap a les 8:00 a.m. ens recull la furgo que ens porta cap al Port.
Mentre no arriba tothom i es van farcint tots els vaixellets amb turistes, es fan les 9 que no sarpem. L’arxipèlag de Fernando de Noronha està format per 7 illes, una de molt gran (10km aprox de llarg) i altres 6 de diferents mides més petites.
La primera que veiem és la “Blanquinha”, ja que es troba coberta de blancs excrements dels ocells que viuen en aquest entorn. He de comentar que no nomès “Blanquinha” presenta aquest color característic… Continuem per “Ilha Rata”, i altres de les que ja he oblidat el nom, disculpeu la mala memoria.
Mentre no arriba tothom i es van farcint tots els vaixellets amb turistes, es fan les 9 que no sarpem. L’arxipèlag de Fernando de Noronha està format per 7 illes, una de molt gran (10km aprox de llarg) i altres 6 de diferents mides més petites.
La primera que veiem és la “Blanquinha”, ja que es troba coberta de blancs excrements dels ocells que viuen en aquest entorn. He de comentar que no nomès “Blanquinha” presenta aquest color característic… Continuem per “Ilha Rata”, i altres de les que ja he oblidat el nom, disculpeu la mala memoria.
I arriba el millor del passeig, els "gofinhos" es posen a nedar tot just al voltant nostre i segueixen el vaixell... quins animals més juganers i simpàtics, a un li entren ganes de tirar-se per la borda i banyar-se amb ells...
Continuem repassant la costa de punta a punta, passant per totes les platjes on els dies anteriors ens hem banyat o si més no ho hem intentat: Praia do Biboca, Praia Do Cachorro, Praia do Meio, Praia da Conceiçao, Praia do Boldró, Praia do Americano, Praia do Bode, Praia Da Cacimba do Padre, Baia dos Porcos, Baia do Sancho i Baia dos Golfinhos. Finalment arribem al cap de l’illa, on hi ha una espècie d’arc dins la roca anomenat Porta de Sapata.
Fem mitja volta i ens aturem a Baia do Sancho a fer un snorkel d’uns 50 minutets i enfilem altra vegada cap el port, on la furgo ens porta cap a la Pousada.
Després d’una bona dutxa i d’acabar de re-re-re-fer la maleta, anem a un restaurant del centre a satisfer el desig isaquià de cruspir-se un filet de tauró… un cop asseguts a taula el cambrer ens informa puntualment que es troben sense electricitat ni tauró: nuestro gozo en un pozo. Acabem jalant un filet “acebolhao” a corre-cuita perquè triguen una bona estona en servir-ho i tornem al campament base on ens recullen per dur-nos a l’aeroport.
Mira que he estat en aeroports d’aquest món, però segurament cap de tant autèntic i rudimentari com aquest. Les taules de check-in són a l’exterior, nomès n’hi ha dos (un per cadascuna de les dos úniques companyies que hi operen), i són com una espècie de xiringo de fusta, amb dos forats a la part inferior on hi ha unes balances quadrades enormes on es pesa l’equipatge i un simpàtic operari fa una etiqueta manuscrita on anota el número de vol i el pes… De porta d’embarcament nomès n’hi ha una, així que nomès poden passar el control de passatgers i equipatge de mà (un tio que toca les bosses per fora, no hi ha scanner) els que agafen el vol que despega primer.
Per fi embarquem i ens enlairem, les vistes de l’illa des de l’aire són espectaculars.
I cap a Natal falta gent.
Mentre caminem cap a la terminal, sentim parlar català! Una parella joveneta de les terres de l’Ebre que tornen de Fernando de Noronha i es dirigeixen cap a un poblet de la costa on el pare d’ell té una casa (com la toquen alguns, tu..). No ens entretenim i agafem bus cap a Parnamirin. Hem de baixar desseguida per agafar un segon bus cap a Praia da Pipa. Li diem com sempre al conductor que ens avisi quan hem de baixar, però aquest cop és tot el passatge el que està pendent de nosaltres. Com que a les indicacions de l’hostal on anem deia que calia baixar a la primera parada, l’Isaac raudo y veloz salta del bus nomès obrir-se les portes: NAAAAAAAAAAAAO, tots els passatgers amb les mans al cap i fent-li senyes que tornés a pujar. Realment els brasilers són molt autèntics i sempre que poden, t’ajuden en el que faci falta.
Finalment baixem al lloc correcte, casi ens fan una ovació quan marxem. La veritat és que ni de bon troç sembla una parada de bus, és un punt al bell mig de l’autopista, amb un parell de xiringos de menjar, un parell de policies que es rasquen la panxa i una colla de gent esperant la Tana. De tant en tant, els busos embalats paren al senyal d’algú que el sol.licita, i sense ningun tipo de problema, paren al tercer carril de la via, pujen i baixen els passatgers, i tira milles Manolo.
Al cap d’uns 20 min passa el nostre, carreguem les maletes i per 8,5 R$ ens durà a Pipa, a uns 90 km de Natal. Ja són les 18 hores i s’ha fet fosc, així que és una llàstima perquè no podem gaudir del paissatge… del que si disfrutem són dels bots i sotracs de l’onibus, la carretera sembla que està en obres i a en Manolo no li agrada massa pitjar el frè.
Sobre dos quarts de 8 arribem a port, i després d’una bona caminata arribem al Pipa Hostel on dormim, molt, molt correcte.
Sortim a sopar, “trucha graelhada” i després d’escoltar uns minuts de música en directe a la Plaça del centre del poble, tirem cap a dormir. Pel que hem vist fins ara, Pipa és un lloc encantador, carrers empedrats, molt net, molt cuidat, ple de restaurants i tendes per a tots els gustos. Bona nit!
Continuem repassant la costa de punta a punta, passant per totes les platjes on els dies anteriors ens hem banyat o si més no ho hem intentat: Praia do Biboca, Praia Do Cachorro, Praia do Meio, Praia da Conceiçao, Praia do Boldró, Praia do Americano, Praia do Bode, Praia Da Cacimba do Padre, Baia dos Porcos, Baia do Sancho i Baia dos Golfinhos. Finalment arribem al cap de l’illa, on hi ha una espècie d’arc dins la roca anomenat Porta de Sapata.
Fem mitja volta i ens aturem a Baia do Sancho a fer un snorkel d’uns 50 minutets i enfilem altra vegada cap el port, on la furgo ens porta cap a la Pousada.
Després d’una bona dutxa i d’acabar de re-re-re-fer la maleta, anem a un restaurant del centre a satisfer el desig isaquià de cruspir-se un filet de tauró… un cop asseguts a taula el cambrer ens informa puntualment que es troben sense electricitat ni tauró: nuestro gozo en un pozo. Acabem jalant un filet “acebolhao” a corre-cuita perquè triguen una bona estona en servir-ho i tornem al campament base on ens recullen per dur-nos a l’aeroport.
Mira que he estat en aeroports d’aquest món, però segurament cap de tant autèntic i rudimentari com aquest. Les taules de check-in són a l’exterior, nomès n’hi ha dos (un per cadascuna de les dos úniques companyies que hi operen), i són com una espècie de xiringo de fusta, amb dos forats a la part inferior on hi ha unes balances quadrades enormes on es pesa l’equipatge i un simpàtic operari fa una etiqueta manuscrita on anota el número de vol i el pes… De porta d’embarcament nomès n’hi ha una, així que nomès poden passar el control de passatgers i equipatge de mà (un tio que toca les bosses per fora, no hi ha scanner) els que agafen el vol que despega primer.
Per fi embarquem i ens enlairem, les vistes de l’illa des de l’aire són espectaculars.
I cap a Natal falta gent.
Mentre caminem cap a la terminal, sentim parlar català! Una parella joveneta de les terres de l’Ebre que tornen de Fernando de Noronha i es dirigeixen cap a un poblet de la costa on el pare d’ell té una casa (com la toquen alguns, tu..). No ens entretenim i agafem bus cap a Parnamirin. Hem de baixar desseguida per agafar un segon bus cap a Praia da Pipa. Li diem com sempre al conductor que ens avisi quan hem de baixar, però aquest cop és tot el passatge el que està pendent de nosaltres. Com que a les indicacions de l’hostal on anem deia que calia baixar a la primera parada, l’Isaac raudo y veloz salta del bus nomès obrir-se les portes: NAAAAAAAAAAAAO, tots els passatgers amb les mans al cap i fent-li senyes que tornés a pujar. Realment els brasilers són molt autèntics i sempre que poden, t’ajuden en el que faci falta.
Finalment baixem al lloc correcte, casi ens fan una ovació quan marxem. La veritat és que ni de bon troç sembla una parada de bus, és un punt al bell mig de l’autopista, amb un parell de xiringos de menjar, un parell de policies que es rasquen la panxa i una colla de gent esperant la Tana. De tant en tant, els busos embalats paren al senyal d’algú que el sol.licita, i sense ningun tipo de problema, paren al tercer carril de la via, pujen i baixen els passatgers, i tira milles Manolo.
Al cap d’uns 20 min passa el nostre, carreguem les maletes i per 8,5 R$ ens durà a Pipa, a uns 90 km de Natal. Ja són les 18 hores i s’ha fet fosc, així que és una llàstima perquè no podem gaudir del paissatge… del que si disfrutem són dels bots i sotracs de l’onibus, la carretera sembla que està en obres i a en Manolo no li agrada massa pitjar el frè.
Sobre dos quarts de 8 arribem a port, i després d’una bona caminata arribem al Pipa Hostel on dormim, molt, molt correcte.
Sortim a sopar, “trucha graelhada” i després d’escoltar uns minuts de música en directe a la Plaça del centre del poble, tirem cap a dormir. Pel que hem vist fins ara, Pipa és un lloc encantador, carrers empedrats, molt net, molt cuidat, ple de restaurants i tendes per a tots els gustos. Bona nit!
No hay comentarios:
Publicar un comentario