Ja gairebé a l’equador del viatge, arribem a la paradisíaca illa de Fenando de Noronha. És el destí eco-turístic més important del país: aquí es troba la reserva més important de Dofins Tornavís, que s’aparellen, alimenten les seves cries o simplement juguen a la “Bahia dos Golfinhos”, on està prohibit el bany i nomès s’hi pot accedir en el cotxe de San Fernando...un ratito a pié y el otro andando... També és bressol de les Tortugues Verdes, que venen a criar a les platjes de l’illa a les que està prohibida l’entrada durant la temporada de posta d’us de les 6 de la tarde a les 8 del matí.
El 1504, el rei portugués, Dom Manuel va regalar aquest arxipièlag al seu benvolgut amic i aristócrata Fernando de Noronha, de qui com haureu deduit van prendre el nom, que ni tan sols hi va posar els peus. Les illes, oblidades durant un llarg període, van passar per mans angleses, franceses (dos vegades), holandeses (dos vegades) per finalment retornar a la corona portuguesa sobre el 1737, que hi va construir 10 fortificacions de defensa farcides de canons de ferro forjat.
Hem arribat a quarts de quatre de la tarde, i el cel estava ennuvolat, amenaçant pluja. El calor aquí sembla no ser tant asfixiant com al continent. Després de deixar le maletes a la Pousada Alamoa i de pasar comptes (no els hi funciona la visa i hem hagut de pagar cash, amb el descompte corresponent), hem sortit a fer un volt per tenir la primera presa de contacte amb l’illa.
Hem caminat per les antigues vies de pedra construides pels portuguesos, ens hem arribat al Forte de Nossa Senhora dos Remedios (el millor conservat dels 10 originals de la illa), d’on tot i la falta de llum, hi havia vistes panoràmiques esplèndides del Port, en un extrem de la illa i del Morro do Pico i les illes Dos Irmahos (Dos germans).
Hem baixat al poble, hem donat un volt i després de buscar lloc per satisfer el desig de pizza, hem sopat tot just al costat de l’Esglèsia a la llum d’una espelma.
El 1504, el rei portugués, Dom Manuel va regalar aquest arxipièlag al seu benvolgut amic i aristócrata Fernando de Noronha, de qui com haureu deduit van prendre el nom, que ni tan sols hi va posar els peus. Les illes, oblidades durant un llarg període, van passar per mans angleses, franceses (dos vegades), holandeses (dos vegades) per finalment retornar a la corona portuguesa sobre el 1737, que hi va construir 10 fortificacions de defensa farcides de canons de ferro forjat.
Hem arribat a quarts de quatre de la tarde, i el cel estava ennuvolat, amenaçant pluja. El calor aquí sembla no ser tant asfixiant com al continent. Després de deixar le maletes a la Pousada Alamoa i de pasar comptes (no els hi funciona la visa i hem hagut de pagar cash, amb el descompte corresponent), hem sortit a fer un volt per tenir la primera presa de contacte amb l’illa.
Hem caminat per les antigues vies de pedra construides pels portuguesos, ens hem arribat al Forte de Nossa Senhora dos Remedios (el millor conservat dels 10 originals de la illa), d’on tot i la falta de llum, hi havia vistes panoràmiques esplèndides del Port, en un extrem de la illa i del Morro do Pico i les illes Dos Irmahos (Dos germans).
Hem baixat al poble, hem donat un volt i després de buscar lloc per satisfer el desig de pizza, hem sopat tot just al costat de l’Esglèsia a la llum d’una espelma.
Vigila que l'Isaac no es foti una caipirinha adulterada.
ResponderEliminarhttp://marquitus.bloc.cat