Si més no aquesta era la nostra intenció, i després de fer un sprint per arribar a les 9:55 al punt de sortida del bus Turístic, descobrim que els diumenges no opera! Aquest país va al revés en tot, tu…
Finalment el contratemps es converteix en avantatge, agafem un bus cap a l’Esglèsia de Bomfin i la visitem. D’aquí són típiques les cintes que es lligen al canell per formular desitjos. El desig es compleix quan la cinta, lligada al canell amb dos voltes i tres nusos, cau per si sola. Treure-la abans de temps dóna mala sort.
En aquesta esglèsia es barreja la religió cristiana i el Candomblé, la religió ancestral africana. És com un Lourdes brasilé, on la gent porta membres de fusta a l’Esglèsia demanant curacions de familiars o persones amb malalties o incapacitats.
Les vistes de la ciutat de Bahia són impressioants des del turonet on ens trobem.
Preguntem què és el millor per anar a Rio Vermelho i dóna la coindicència que passa per allí una abuelita encantadora que s’ofereix a dur-nos fins la parada de bus… llàstima que no és una profesional del transport públic i ens fa caminar fins una parada de bus on no n’hi ha cap que ens porti al nostre destí.
Mentre caminem pel barri de la Baixa Cidade, tota una experiencia que no haguéssim viscut sense la companyia de l’adorable abuela, ens explica que ha servit de criada durant tota la seva vida, que ha viscut sempre a les afores de Bahia, però els darreres 36 anys ha estat vivint en aquest humil barri, i que ara gaudeix d’una vida fácil gràcies a l’esforç i el treball dels anys anteriors.
És una llàstima perquè el bus al Nordeste arriba abans del previst i gairebé ni tenim temps d’acomidar-nos, m’hagués encantat fer-me una foto amb ella per inmortalitzar el moment.
Ens dirigim a Rio Vermelho, a la banda oposada de la ciutat.
Nomès baixar del bus, i per afrontar la solanada amb garanties, ens asseiem a una terrasseta a fer un parell de cervesetes amb camaraos a la planxa deliciosos.
La caminata fins a Praia da Barra és interminable, però val la pena tot i el calor asfixiant que un experimenta. Passem pel costat de les típiques escultures de dones negres grassonetes, són molt i molt maques. Finalement el premi és un bany a les aigues de la segona millor platja del món el 2006 (estaven de guasa fijo), sota una sombrilla i un aigua requetefresca.
Acabem retornat al Pelourinho amb el bus de Praça da Sé, de retruc anem a un espectacle d’Oludum, una organització en defensa dels drets dels pretos, els negres de la zona de Bahia, un assaig de l’actuació que preparen pel Carnestoltes. La veritat és que val moltíssim la pena, el retronar dels tambors no es pot comparar a res escoltat abans.
Passen un video del Michael Jackson que va grabar el clip de”They dont really care about us” que posa la pell de gallina.
Finalment el contratemps es converteix en avantatge, agafem un bus cap a l’Esglèsia de Bomfin i la visitem. D’aquí són típiques les cintes que es lligen al canell per formular desitjos. El desig es compleix quan la cinta, lligada al canell amb dos voltes i tres nusos, cau per si sola. Treure-la abans de temps dóna mala sort.
En aquesta esglèsia es barreja la religió cristiana i el Candomblé, la religió ancestral africana. És com un Lourdes brasilé, on la gent porta membres de fusta a l’Esglèsia demanant curacions de familiars o persones amb malalties o incapacitats.
Les vistes de la ciutat de Bahia són impressioants des del turonet on ens trobem.
Preguntem què és el millor per anar a Rio Vermelho i dóna la coindicència que passa per allí una abuelita encantadora que s’ofereix a dur-nos fins la parada de bus… llàstima que no és una profesional del transport públic i ens fa caminar fins una parada de bus on no n’hi ha cap que ens porti al nostre destí.
Mentre caminem pel barri de la Baixa Cidade, tota una experiencia que no haguéssim viscut sense la companyia de l’adorable abuela, ens explica que ha servit de criada durant tota la seva vida, que ha viscut sempre a les afores de Bahia, però els darreres 36 anys ha estat vivint en aquest humil barri, i que ara gaudeix d’una vida fácil gràcies a l’esforç i el treball dels anys anteriors.
És una llàstima perquè el bus al Nordeste arriba abans del previst i gairebé ni tenim temps d’acomidar-nos, m’hagués encantat fer-me una foto amb ella per inmortalitzar el moment.
Ens dirigim a Rio Vermelho, a la banda oposada de la ciutat.
Nomès baixar del bus, i per afrontar la solanada amb garanties, ens asseiem a una terrasseta a fer un parell de cervesetes amb camaraos a la planxa deliciosos.
La caminata fins a Praia da Barra és interminable, però val la pena tot i el calor asfixiant que un experimenta. Passem pel costat de les típiques escultures de dones negres grassonetes, són molt i molt maques. Finalement el premi és un bany a les aigues de la segona millor platja del món el 2006 (estaven de guasa fijo), sota una sombrilla i un aigua requetefresca.
Acabem retornat al Pelourinho amb el bus de Praça da Sé, de retruc anem a un espectacle d’Oludum, una organització en defensa dels drets dels pretos, els negres de la zona de Bahia, un assaig de l’actuació que preparen pel Carnestoltes. La veritat és que val moltíssim la pena, el retronar dels tambors no es pot comparar a res escoltat abans.
Passen un video del Michael Jackson que va grabar el clip de”They dont really care about us” que posa la pell de gallina.
http://www.youtube.com/watch?v=mwQFGZ0bFbs&feature=fvst
De les 3 hores d’espectacle nomès n’aguantem la meitat, tant retruc de tambors li posen el cap com un bombo a un europeu com nosaltres. Sopem a un internet café de pel.lícula, unes croquetes delicioses de bacallà, una amanida de frango (pollo) amb mango, i un filet mignon al punt amb guarnició.
Goodbye Pelourinho!
De les 3 hores d’espectacle nomès n’aguantem la meitat, tant retruc de tambors li posen el cap com un bombo a un europeu com nosaltres. Sopem a un internet café de pel.lícula, unes croquetes delicioses de bacallà, una amanida de frango (pollo) amb mango, i un filet mignon al punt amb guarnició.
Goodbye Pelourinho!
No hay comentarios:
Publicar un comentario