Dia 22 [16/01/2010]: Jericoacoara és... I N C R E I B L E

L'habitació on hem passat la nit, a més a més de super barata, feia una olor una mica rància i hem preferit fer un canvi. L'Esteban ens ha aconsseguit una habitació a la pousada Lua Nova de la seva xicota Guadalupe, i ens hi mudem després d'un suculent esmorzar de petishcos locals i un bon cafè amb llet. La nova habitació és més fresca i es troba un pèl més propera al centre del poble.

No ens hem llevat tant aviat com la resta de dies perquè ens posavem sota el ventilador a quarts de 4 del matí. Decidim fer la caminadeta fins la Roca Foradada, una roca molt popular i que és un imperdible de la zona. L'anada la fem majoritàriament per la platja, xquè la marea està baixa, i la tornada la fem per la muntanya.

La roca és molt maca, molt similar a la que ja vam veure a Fernando de Noronha. Està més transitat que les Rambles un diumenge al matí, i ens cal esperar un bon rato per fer-nos una foto sense desconeguts pul.lulant per darrere nostre.

Després de beure aigueta fresca que els locals s'encarreguen de proveir en el punt de major cansament i set del caminante que hace camino, retornem cap al punt de sortida. La vegetació és peculiar, cactus combinats amb una espècie d'arbust ferèstec, i la fauna, conegudíssima per tot turista del nostre petit gran país, el ruc català.

Ens remullem una mica a la platja i ens assentem a una de les terrassetes de primera línea de mar, on ens cruspim unes bolinyes de tapioca i queijo, una manida tropical espectacular (sé que ho he dit 1000 vegades però la pinya del brazil és deliciosa) i unes gambes al ajillo per llepar-se els dits.... tot això regat amb una cerveija gelaaaaaaaaaaaaaaaaaaada...

Amb l'estòmec ple, anem a fer la migdiada que ens hem guanyat després de la caminata i el dia anterior d'ajetreo.

Ens llevem tard i no som a temps de pujar a la duna, que està coberta de gent, per veure la posta de sol... bé, res que no es pugui sol.lucionar a l'endemà. Fem una caipirinya mentre acabem d'explorar aquest poble fantàstic: no té els carrers asfaltats, tot és sorra, inclus hi ha moltes tendes on tb tenen sorra enlloc de terra... genial. Pots anar descalç a tot arreu, i és tant acollidor que un s'hi instal.laria sense pensar-s'ho dos vegades.

Sopem en un restaurantet que ens recomana l'abuelete que ens ha preparat les caipis, Sabor da Terra, a la Rua Forro, on la relació qualitat preu és inmillorable. Menjem picanya local amb la guarnició tradicional, arròs blanc, feijoada, amanida i una platerada de patates fregides cassolanes increibles.

Fem una darrera volta al poble, una darrera caipirinha i aquí em teniu, quarts d'una del matí posant-vos al dia mentre l'Isaac dorm a pierna suelta aquí al costat. Bona nit catalanets meus.