Dia 23 [17/01/2010]: A Tatajuba en buggie!!!

Dia d'excursió en Buggie, anem a Tatajuba.
El primer tram és per la platja, gairebé no pots obrir els ulls perquè el vent i la sorra es colen per entremig les ulleres de sol. El paissatge mescla oasi, dunes, manglars, llacs...









Fem la primera paradinha en una espècie de llac que no és més que un braç del mar que entra a la terra. Per 10 reals extra et donen una volteta en barca ecològica (això vol dir un paio amb un pal molt llarg el clava al fons de l'aigua i la barqueta es va movent) i pots veure caballets de mar... nosaltres no en veiem cap, però l'expert conductor de la barca en veu un entre les arrels del manglar (on pel que sembla s'enrotllen amb la cua per amarrar-s'hi i així poder menjar tranquil.lament), i el pesca en una espècie de mega bol de cereals... es veu super fràgil però segons explica el barquero, són peixos igual que els altres... tot i que sincerament, a mi no m'ho sembla...











Continuem i la següent aventurilla és creuar unaltre braç de mar en barcaça, també ecològica, però ara el pes és de dos buggies i nomès hi ha, segons la barcaça, 2 o 3 remeros.










Seguim i passem per dins un manglar que està morint, el nivell del mar està pujant en els darrers anys i cada vegada els arbres sobreviuen menys la salinitat de l'aigua del mar.

Arribem per fi a la Vella Tatajuba, un poble que va ser esborrat fa uns 40 anys per una duna.



Ens parem a una cabana que hi ha tot just al costat de l'antic poble on hi ha una abuela que ens explica com va passar, que la duna es va formar a la platja i que poc a poc va anar avançant i va ensorrar (mai millor dit...) una a una totes les cases... la iglèsia va ser la darrera construcció que va ser destruida.











La senyora explica històries de màgia, d'una duna encantada que té un vaixell al seu interior i que durant les nits, els locals veuen coses i senten cançons del més enllà. Bé, el que jo he pillat del brasilè de poble que xerra. La dona té dos mascotes, un periquito que passeja de la seva mà dreta a l'esquerra i el porc més prim de la capa de la terra.












El nou poble s'ha construit tot just al costat del vell, esperem que no corri la mateixa sort.

Passem tot just al costat d'una duna que s'està salinitzant. No se sap del cert quan trigarà a solidificar-se totalment, però la sorra és dura com una roca.












Passem tb prop de la palmera solitaria, un pobre cocotero que s'ha quedat tot sol al bell mig de l'horitzó. La resta d'arbres del palmeral han anat morint degut a la pujada del nivell del mar i la salinitat, però aquesta, inexplicablement, s'ha adaptat i aquí la teniu, més sola que la una però aguantant "lo que le exen".












Pujem a una duna, la sensació d'enfilar la carena és la mateixa que si anéssis a sortir despedit cap al cel... una passada. Ens aturem una estona per fer sandsurf, és a dir, un xavalin et dona una taula de surf i et tires avall, per acabar rebossat de sorra. L'Isaac, experimentat en la matèria es tira i baixa a tomballons... el noi que es tira tot just abans seu i que no triomfa massa més, és instructor de surf a Suïssa i és clar que no és el mateix lliscar sobre sorra que sobre neu. Ens fem quatre fotos i continuem el trajecte.


Acabem arribant a una espècie de llac, on hi ha un parell de xiringos que fan camaraos i peix graelhados. No tenen carta, et venen amb la safata del peix recèn pescat i tu esculls la peça. Ens dediquem un tiberi espectacular, qué bé que es menja en aquest país, 10 meu.
Això si, a quarts de dotze del migdia...













Estem un parell d'horetes aquí i ja tornem cap a Jericoacoara. Ens peguem una dutxa i ens dirigim cap a la duna a veure la posta de sol... resulta ser una mica llufa, perquè el vent bufa fort a la carena de la duna i si un s'assenta per veure l'espectacle tranquilament es queda soterrat per la sorra... però el moment és únic, ho reconeixo.












Baixem, i com cada vespre, hi ha un grup de persones ballant capoeira.
La veritat és que després de mirar-ho tres dies consecutius em queda el dubte on està la ratlla en aquest ball, entre el que és lluita i el que és coreografia... perquè aquí reparteixen de lo lindo... després s'abracen i es saluden molt esportivament, però han repartit estopa per un tubo.


fem unes caipirinhes mentre s'acaba de fer fort, passejem un cop més per les tendetes del carrer principal i secundaris i tornem al Sabor da Terra, on ens jalem 5 llagostes graelhades delicioses. I cap a dormir falta gent que demà fem l'excursió en buggie a Lagoa Paraiso...