Dia 11 [05/01/2010]: Recife, la ciutat amb índex de criminaliat més alt del país

Després d’esmorzar tranquilament, agafem el 992 per anar al centre de Recife. Hi ha bastantes cosetes per veure i volem fer una ruta turística personalitzada per no perdrens cap racó. Tenim pendent de fer un ingrès per una reserva d’un Hostal, i al trobar un Banco de Brasil obert volem aprofitar l’oportunitat i matar el tema. Maleïda la hora: aquí la majoria de les oficines de banc són el que en diuen “Autoentendimiento”, és a dir, nomès caixers automàtics. Trobem a una persona del banc i li fem la consulta, dient-nos que en aquella oficina era impossible fer el que voliem (¿?) i que haviem d’anar a l’oficina central que estaba a l’altre costat del riu. Tot passejant ens hi arribem i la cua a les taquilles és interminable, perdrem tot el matí si ens quedem. Així que decidim continuar amb la visita a la ciutat i escriure un email a l’hostal per comentar-los-hi la jugada (que al final ens ha sortit bé perquè ens mantenen la reserva sense el depòsit, perfecte).
De les coses més interessants que veiem a Recife puc destacar l’incontable nombre d’esglèsies que es dispersen per tota la ciutat, el Mercat de Sao José, la Capella Daurada, la Plaça Metro Zero i la primera Sinagoga de sudamèrica (que nomès veiem l’edifici de fora perquè cobren un dineral per veure dos pedres, hi ha la foto a la guía).
Tornem cap a Olinda amb el 983, i després de la dutxa de rigor per baixar la temperatura corporal, pujem a Alto da Sé de nou per sopar unes Tapioques amb l’àvia Maria: una de camarao (que se les menjen amb pell, aquí, les gambes, ecs!), una de pernil i formatge i una dolça per compartir que rebossa plàtan i dulce de leche.
Ens apropem a un local proper on fan un assaig de música Frevo, típica d’Olinda.
Caipirinya i a dormir falta gent.

Dia 10 [04/01/2010]: Olinda, qué linda!

Vol de Bahia a Recife a les 10 del matí. Ens llevem ben aviat, esmorzem i taxi cap a l’aeroport. El vol es retrassa 30 minuts, però no problemo.
Arriem a Recife, les maletes surten desseguida i desseguida agafem Taxi dirección a Olinda, on segurament dormim a la Pousada amb més encant fins ara
http://www.pousadadoamparo.com.br/
El taxi ens deixa a la porta, deixem les maletes a recepció (és massa aviat per fer el check-in) i fem una volta per la ciutat, que és preciosa. Molt semblant a Paraty, però amb la calma de no visitar-ho amb el cohet al cul perquè el bus surt en breu.

Dinem en un Comida a Kilo a la Pousada Olinda, força correcte i després d’un parell de cafetons expresso, inciem la ruta que recomana la guía de les Esglèsies dels volants.
Aquí s’escau fer un comentari de com són de creients els brazilers, crec que és el país amb major nombre de cristians del món. A Olinda hi ha Igrejias cada 25 metres, la majoria construides entre el segle XIV i XV.
El passeig és més que fácil, visitem el Convent de Sant Francesc i moltes altres iglesies i seminaris que recomana la guía.
Finalment anem a la pousada, l’habitació és xulíssima, la pousada és una casa mitjeval i realment és molt acollidora.
Després de xerrar amb la family per skype, a les 18h ens dirigim a Clube Barreirinhas, on teòricament fan un assaig de la performance de Carnaval, però està tot xapat. Per fer temps, ens arribem als xiringuitos que hi ha al capdamunt del turó, on degustem les coquetes de tapioca, DELICIOSES, amb farcits diversos i típiques d'Olinda.
Aquí realment penso que el viatge ha donat un gir de 360 graus, ens mesclem amb el personal local, la seguretat és indiscutible, l’entorn inmillorable. Per fi ens relaxem i disfrutem de l’ambient de la ciutat, sense recels ni pors a ser el blanc dels carteristes.

Ens prenem caipirinhes delicioses a 2 reials (0.5 eur) i unes coquetes de tapioca de muerte (pollastre, carne do sol, change, saltxitxa) per 1 eur. DELICIOS.

La darrera coqueta la fem amb l’abuela que sempre he somiat, fa tant temps que no tinc les meves que a la que en veig una em cau la baba. Si pogués, la raptaría i me l’emportaria als Guiamets, perquè em cantés als vespres i m’expliqués contes a l’anar a dormir... per tornar a ser petita unaltra vegada.

De camí a casa coneixem un artista pintor, amic den Mariscal que tot just té el taller devant la nostra Pousada. Ens mostra un video promocional (L’Isaac gairebé s’adorm…) i ens mostra part de la seva obra. Són dibuixos d’animalets de colors fets per un adult que ronda la cinquantena. Originals, però mai els penjaria al menjador de casa.

Arribem rebentats a la pousada. Jo em quedo a les fosques posant-vos al dia mentre l’Isaac ronca tot just aquí al costat. Bonanitmacus.

Dia 9 [03/01/2010]: Bahia, Tour per la ciutat amb el Bus Turístic

Si més no aquesta era la nostra intenció, i després de fer un sprint per arribar a les 9:55 al punt de sortida del bus Turístic, descobrim que els diumenges no opera! Aquest país va al revés en tot, tu…
Finalment el contratemps es converteix en avantatge, agafem un bus cap a l’Esglèsia de Bomfin i la visitem. D’aquí són típiques les cintes que es lligen al canell per formular desitjos. El desig es compleix quan la cinta, lligada al canell amb dos voltes i tres nusos, cau per si sola. Treure-la abans de temps dóna mala sort.
En aquesta esglèsia es barreja la religió cristiana i el Candomblé, la religió ancestral africana. És com un Lourdes brasilé, on la gent porta membres de fusta a l’Esglèsia demanant curacions de familiars o persones amb malalties o incapacitats.
Les vistes de la ciutat de Bahia són impressioants des del turonet on ens trobem.

Preguntem què és el millor per anar a Rio Vermelho i dóna la coindicència que passa per allí una abuelita encantadora que s’ofereix a dur-nos fins la parada de bus… llàstima que no és una profesional del transport públic i ens fa caminar fins una parada de bus on no n’hi ha cap que ens porti al nostre destí.

Mentre caminem pel barri de la Baixa Cidade, tota una experiencia que no haguéssim viscut sense la companyia de l’adorable abuela, ens explica que ha servit de criada durant tota la seva vida, que ha viscut sempre a les afores de Bahia, però els darreres 36 anys ha estat vivint en aquest humil barri, i que ara gaudeix d’una vida fácil gràcies a l’esforç i el treball dels anys anteriors.

És una llàstima perquè el bus al Nordeste arriba abans del previst i gairebé ni tenim temps d’acomidar-nos, m’hagués encantat fer-me una foto amb ella per inmortalitzar el moment.

Ens dirigim a Rio Vermelho, a la banda oposada de la ciutat.
Nomès baixar del bus, i per afrontar la solanada amb garanties, ens asseiem a una terrasseta a fer un parell de cervesetes amb camaraos a la planxa deliciosos.

La caminata fins a Praia da Barra és interminable, però val la pena tot i el calor asfixiant que un experimenta. Passem pel costat de les típiques escultures de dones negres grassonetes, són molt i molt maques. Finalement el premi és un bany a les aigues de la segona millor platja del món el 2006 (estaven de guasa fijo), sota una sombrilla i un aigua requetefresca.

Acabem retornat al Pelourinho amb el bus de Praça da Sé, de retruc anem a un espectacle d’Oludum, una organització en defensa dels drets dels pretos, els negres de la zona de Bahia, un assaig de l’actuació que preparen pel Carnestoltes. La veritat és que val moltíssim la pena, el retronar dels tambors no es pot comparar a res escoltat abans.

Passen un video del Michael Jackson que va grabar el clip de”They dont really care about us” que posa la pell de gallina.

http://www.youtube.com/watch?v=mwQFGZ0bFbs&feature=fvst

De les 3 hores d’espectacle nomès n’aguantem la meitat, tant retruc de tambors li posen el cap com un bombo a un europeu com nosaltres. Sopem a un internet café de pel.lícula, unes croquetes delicioses de bacallà, una amanida de frango (pollo) amb mango, i un filet mignon al punt amb guarnició.

Goodbye Pelourinho!

Dia 8 [02/01/2010]: Excurçao a Ilhas Dos Frares i Itaparica

Contractem a l’alberg una excursió a les dos illes més properes a Bahia. La intenció inicial era anar a Morro de Sao Paulo, però no ens ho recomanen si no hi podem pasar la nit, i ja les tenim totes lligades a Salvador.
A les 9 embarquem, som unes 60 persones amb la tripulació i un grup de músics que ens amenitzaran en viatge amb cançons populars en directe.
La illa de Dos Frares s’anomena així perquè diuen que hi va haver un naufragi a l’abadia (que és la segona més gran del món), i dos frares van aconsseguir arrribar nadant a la platja d’aquesta petita illa on nomès viuen 2.000 persones… qui s’ho havia d’imaginar, que enlloc de salvar la vida la perdrien, ja que van ser devorats pels indígenes caníbals que en aquell temps habitaven el lloc.
Fem un passeig per la platja, pujem a una esglèsia en ruines que hi ha sobre un turonet, veiem un cementiri i ja desseguida tornen a embarcar per dirigir-nos a Itaparica, tot just al costat. Aquesta és una illa més gran, hi viuen 58.000 persones, i és un dels llocs preferits d’estiueig dels bahianos.
El ramat de turistes són dirigits al restaurant de turno, on hi ha un buffet lliure força correcte, però decidim fer la nostra i caminem fins els restaurants de la costa on finalment ens menjem un peixet fresc amb guarnició de pel.lícula.

Les platjes d’Itaparica no són excepció, i están plenens de deixalles i brutícia.

A primera hora de la tarde tornem a Bahia. Les vistes de la ciutat des del barco són espectaculars... i l’Isaac no pot amb la seva ànima i fa una migdiadeta a la sombra.

Tant a l’anada com a la tornada fem servir l’Elevador LaCerda, un ascensor que en poc més de 10 segons, guanya el desnivell que hi ha entre el Pelourinho (Cidade Alta) i la Ciutat baixa, on hi ha el port.

Tastem el suc de canya, beguda típica i força insípida, però que treu la set i mata una mica el calor, que és del que es tracta.

El dia acaba amb una volteta extra pel Pelourinho (que ja ens el coneixem com el palmell de la ma), un parell de cervesetes fresques i una creppe a l’alberg.

BON ANNO NOVO 2010!!!!

Els més grans i senzills desitjos per tots els que tinc al meu voltant, que m'estimeu i que us estimo, salut i felicitat. Un nomès és conscient que ho té quan ho perd, així que obrim els ulls i disfrutem el que tenim, que és moltíssim, més del que realment ens cal.

Dia 6 [31/12/09]: Darrer dia del 2009 a 35ºC

Un dia poc productiu des del punt de vista del turista atrafegat: baixem a la Platja de Barra (pronunciat com si tinguéssis un xiclet sota la campaneta), típica a Bahia com Copacabana a Rio. El panorama de peixos diversos és el mateix que a les platjes visitades fins ara: PezPalo (de gelat), PezVaso, PezPañal, PezBotella i el més abundant, PezLatadeColores. Els costums del carioca bahiano són els mateixos que el Janeiriano, anar a la platja, posar-se fins els topes de cervesa i fer carrera a veure qui deixa la montanya més gran de basura al seu darrere.

El sol pica de justicia, nomès en 1 setmana ja ens hem begut gairebé una ampolla sencera de protecció factor 30 i mitja d’aftersun. No és una radiació solar com a la barrera de coral Australiana (allí la capa d’ozó fa rècord guiness de mínim espessor), però ocupa segona posició a poca distancia del líder.
Tornem al Pelourinho i matem la tarde fent un vol i unes caipis. Sobre quarts de 7 tornem a l’alberg per vestir-nos de blanc (tradició de cap d’any a Brasil, simbol del desig de Pau per l’any que comença) i assistir a la festuki que han montat pels clients.

El menjar és força correcte i la companyia tb. Coneixem a la Teresa, una asturiana que fa gairebé dos anys que viu a Sao Paulo i que passa el cap d’any a Bahia amb unes amigues canadenques. La noia és la canya d’Espanya, molt maca i mentre baixem a la Platja de Barra per veure el Castell de Focs artificials que començarà a les 12 de la nit, ens explica les seves aventures i desventures per Brasil i altres països de SudAmèrica.

I ARRIBEM AL NOU ANY AMB 1 MIL.LIO DE PERSONES A LA PLATJA DE BAHIA! Els focs són molt macos (no tant espectaculars com els de Blanes, però bé), sembla que és una Pirotècnia espanyola la que se n’ha encarregat enguany.

Ens costa Deu i ajuda sortir d’allí, la policía aquí realment és element decoratiu, per les escales de sortida tb deixen baixar a gent i es crea una riuada de persones en sentits contraposats que fa la situación asfixiant. Finalment aconsseguim guanyar la marabunta i caminem fins trovar un taxi.

Ens deixem caure una estona a la festa Afro que fan tot just al costat de l’alberg, però hi estem el temps just de beurens una cerveseta i el cos diu prou. BONA NIT 2009!!!

Dia 5 [30/12/09]: Dia de transfer amb Gol Lineas Aereas Inteligentes

A les 7 sona el despertador. Qué malament es dorm amb aquesta calor asfixiant.
Esmorzem i a les 8 com un clau ens ve a recollir el transport que ens porta cap a l'Aeroport Internacional. Pel que sembla al domèstic nomès operen vols Rio-SaoPaulo, així que no hi ha dubte d'on cal anar. Desseguida facturem les maletes i fem un volt per veure on està el punt de Consigna d'equipatge, probablement el necessitarem a la tornada, ja que arribem a Rio a les 6 del matí i el vol a Madrid no surt fins les 9 del vespre.

Coincidim en el pensament que aquí no són massa treballadors, mentre un penca n'hi ha 5 que miren, als supers hi ha noies que nomès es dediquen a omplir bosses de la compra mentre el client es dedica a mirar les mussaranyes, a cada restaurant o tenda hi ha 1 o 2 persones que vigilen la seguretat del local... o si més no, ho fan veure.
Avui mateix, quan veniem a l'aeroport hem vist un equip de talladors d'herba que treballaven al voral de l'autopista... ¿? Amb les muntanyes de brossa i escombreries que s'acumulen a la ciutat i es dediquen a tallar l'herbeta verda i que no fa mal a ningú!!!! Bé, penso en veu alta, suposo que hi ha moltes coses que no sé i que probablement tot té una explicació lògica encara que jo no li sapigui trobar.

Durant el vol, que no podem seure plegats, coneixem al Thomas, un californià de descendencia colombiana que va a pasar el cap d’any amb uns amics a Bahia. Té una empresa d’alpargates, si ho heu llegit bé, ven sabates típiques catalanes a arreu del món per 50$... a tope. El seu lema, “born in Barcelona, worn everywhere”.

Arribem a destí. Mentre esperem el bus al centre, coneixem a uns argentins, 4 coleguis que visiten Brasil des de Buenos Aires amb pocs plans i menys ganes de fer-ne. Bona gent que ens ajuda a empènyer cadascun dels més de 60 min que li cal al minibús de l’aeroport arribar i dur-nos al Pelourinho en poc més d’hora i quart.

Ens instal.lem a l’Albergue Lanjeiras, recomanat pel jmanel i el Santi, correctíssim i millor situat encara. Dinem a l’hora de berenar i fem un volt per la Ciudad Alta tb coneguda per Pelourinho, on es diu que es venien els esclaus negres en temps dels portuguesos a Bahia.

A la nit, volem pensar que mosquits, ens mortifiquen i no ens deixen dormir. Menys mal que a recepció tenen insecticida en aerosol que funciona a la perfecció: fem la Matança d’insectes i goodbye, tothom a clapar.