Dia 22 [16/01/2010]: Jericoacoara és... I N C R E I B L E

L'habitació on hem passat la nit, a més a més de super barata, feia una olor una mica rància i hem preferit fer un canvi. L'Esteban ens ha aconsseguit una habitació a la pousada Lua Nova de la seva xicota Guadalupe, i ens hi mudem després d'un suculent esmorzar de petishcos locals i un bon cafè amb llet. La nova habitació és més fresca i es troba un pèl més propera al centre del poble.

No ens hem llevat tant aviat com la resta de dies perquè ens posavem sota el ventilador a quarts de 4 del matí. Decidim fer la caminadeta fins la Roca Foradada, una roca molt popular i que és un imperdible de la zona. L'anada la fem majoritàriament per la platja, xquè la marea està baixa, i la tornada la fem per la muntanya.

La roca és molt maca, molt similar a la que ja vam veure a Fernando de Noronha. Està més transitat que les Rambles un diumenge al matí, i ens cal esperar un bon rato per fer-nos una foto sense desconeguts pul.lulant per darrere nostre.

Després de beure aigueta fresca que els locals s'encarreguen de proveir en el punt de major cansament i set del caminante que hace camino, retornem cap al punt de sortida. La vegetació és peculiar, cactus combinats amb una espècie d'arbust ferèstec, i la fauna, conegudíssima per tot turista del nostre petit gran país, el ruc català.

Ens remullem una mica a la platja i ens assentem a una de les terrassetes de primera línea de mar, on ens cruspim unes bolinyes de tapioca i queijo, una manida tropical espectacular (sé que ho he dit 1000 vegades però la pinya del brazil és deliciosa) i unes gambes al ajillo per llepar-se els dits.... tot això regat amb una cerveija gelaaaaaaaaaaaaaaaaaaada...

Amb l'estòmec ple, anem a fer la migdiada que ens hem guanyat després de la caminata i el dia anterior d'ajetreo.

Ens llevem tard i no som a temps de pujar a la duna, que està coberta de gent, per veure la posta de sol... bé, res que no es pugui sol.lucionar a l'endemà. Fem una caipirinya mentre acabem d'explorar aquest poble fantàstic: no té els carrers asfaltats, tot és sorra, inclus hi ha moltes tendes on tb tenen sorra enlloc de terra... genial. Pots anar descalç a tot arreu, i és tant acollidor que un s'hi instal.laria sense pensar-s'ho dos vegades.

Sopem en un restaurantet que ens recomana l'abuelete que ens ha preparat les caipis, Sabor da Terra, a la Rua Forro, on la relació qualitat preu és inmillorable. Menjem picanya local amb la guarnició tradicional, arròs blanc, feijoada, amanida i una platerada de patates fregides cassolanes increibles.

Fem una darrera volta al poble, una darrera caipirinha i aquí em teniu, quarts d'una del matí posant-vos al dia mentre l'Isaac dorm a pierna suelta aquí al costat. Bona nit catalanets meus.

Dia 21 [15/01/2010]: De Pipa a Jeri in 1 day

Els plans són per fer-los i desfer-los.

Avui és dia de viatge agafem vol des de Natal fins a Fortaleza. Com sempre, ens llevem, esmorzem l'stàndard i després de recollir l'habitació sortim a donar un volt. Fa tanta calor que al cap de 30 min tornem a ser a l'hostal per pegar-nos una dutxa. Aprofitem per xerrar amb els de casa, que fa dies que no ens senten la veu. Tornem a sortir perquè l'Isaac té desig d'açaí amb granola i banana i després d'una segona suada, tornem al hostel per ara si agafar les maletes i enfilar cap a la rhodoviaria. Esperem, a la sombra, el bus durant uns 45 min, i que ens durà a l'aeroport de Natal en aproximadament uns 90 min (fem cara avorrits?)

Una de les moltes coses que em sorprèn d'aquest país és com de flexibles són les coses: el bus va de Praia da Pipa a Natal fent un número indeterminat de parades en punts de la carretera no senyalitzats per 8,5 reals. Si pagues una mica més, s'enrotllen a tope i t'apropen on tu vulguis, en aquest cas, l'aeroport, que no consta en l'itinerari normal del bus. Mola, no?

El paissatge és tropical a tope, palmeres i palmeretes, camps de canya de sucre, casetes humils amb la seva gran antena parabòlica...

Arribem a l'aeroport i les màquines del check-in electrònic no funcionen, de manera que hem de fer la cua descomunal que hi ha als mostradors de Gol. Estem més d'una hora... però el millor de tot és que són les 14:45, hi ha un vol a les 14:30 a Sao Paulo i hi ha gent que hi va i continua fent cua sense inmutar-se... ningú crida, ni es posa nerviós, ni increpa les hostesses de terra... si, m'heu endevinat el pensament, igual igual que a la península, oi?

Finalment podem facturar les maletes i anar a menjar algo calent al comida a kg que hi ha al pis superior... el vol porta una mica de retràs (com no, si a les 15:30 sortia el vol de Sao Paulo des del mateix finger que el nostre, que era a les 15:50), però no problemo perquè teòricament ens venen a recollir els de la pousada de Fortaleza... Teòricament perquè quan arribem a port no hi ha ningú. Fem temps comprant els bitllets de bus a Jeri per l'endemà i finalment triomfem a l'anar a treure pasta al caixer, que ens estavem quedant sense blanca.

Com que el de la Pousada no apareix i la noia de l'oficina de Turisme ens diu que on ens allotjavem, al costat de Praia do Futuro, és un barri poc segur, entre dos favel.les, decidim fer un gir inesperat en el pla inicial i agafar el bus a Jeri que surt en 10 min... intentem posar-nos en contacte amb la Pousada on pensavem dormir a Jeri, però no ho aconsseguim, de manera que pujem al bus sense tenir allotjament quan arribem, que seran aproximadament les 2 a.m.

Truquem a l'estimada germaneta Marta (gràcies sister!!!!) i li demanem que li envii un e-mail a l'Esteban, el de la pousada, dient-li que arribem amb un dia d'antel.lació.

A mig camí fem una paradinha i li demanem a una noia de les que viatja amb nosaltres que truqui al mòbil del contacte de la Pousada. Ens quedem més tranquils perquè l'Esteban li diu que ens vindrà a recollir a la parada del bus.

El viatje dura unes 7 hores en total, les 6 primeres en un frigobus (l'aire acondicionat per sota de 15ºC), i la darrera hora de viatge en una espècie de bus de Port Aventura amb rodes de 4x4.

És una llàstima perquè fem tot el trajecte a les fosques i no veiem res del paissatge super espectacular que ens rodeja... llàstima.

La veritat és que tenim una mica de son (vaia caretos portem a la 1 de la matinada), però estem suficientment desperts quan arribem a Jeri per arrossegar les maletes per la sorra (Jeri és un poble sobre l'arena del mar) fins l'habitació que hem aconsseguit per passar la nit. Un dia més que llarg però JA SOM A JERICOACOARA!

Dia 20 [14/01/2010]: Praia da Pipa, Part II

Aquest ha estat realment un dia de vacances. Després de l'esmorzar típic, hem agafat els bàrtuls de platja i hem anat xino xano a la Praia do Amor, una de les més famoses per practicar el surf a la zona. Les onades però estaven molt girades, trencaven malament i el vent no bufava en la direcció correcta (transcric literal comentaris de l'expert).

Així que hem continuat la passejada fins a Praia das Minas i hem pujat al Mirador, les vistes de la zona eren inmillorables. El denominador comú de la zona costera és que la platja està sota un petit penyassegat, de manera que a la majoria de platjes s'hi accedeix per escales excavades a la roca o afegides de fusta.

Després de fer les fotos de rigor (on he inclòs el primer cementiri de cocos observat en la vida), hem baixat a na Praia do Amor, hem llogat la sombrilla i ens hem estirat qual llanagardaix a fer la vida del jubilat de costa.

A les 12 però ja estavem fins el gorro, i hem desfet el camí però aquesta vegada tornant pel penyassegat fins arribar al Poble.

Ens hem banyat una estona a la piscina del hostel, hem dinat i hem fet una bona migdiadeta. A primera hora de la tarde hem sortit a fer un volt pel carrer principal, ens hem fet un parell de fotos (que no en teniem cap d'aquí), una caipirinha i l'Isaac ha aprofitat per tallar-se el pèl a un barber local molt simpàtic.

Hem tornat al hostel a deixar les quatre coses que haviem comprat i ens hem escarxofat al sofà de la sala de video que l'hostal té a l'aire lliure, tot just al costat del jardí, on s'estava fresquet i de conya. Després de veure una pel.li, hem baixat al poble a sopar.

Ens havien recomanat provar la Moqueca, un plat típic de peix que es fa a Brazil però que aquí té una versió local un pèl diferent. Hem anat al restaurant Panela de Barro (recomanat per la noia del Hostel), on et serveixen el menjar en una espècie de cassoletes de fang fetes a ma. La Moqueca en qüestió constava de 3 Panelas, una amb arròs blanc, unaltra amb Pirao (un sofregit de verdures amb caldo de peix) i la Moqueca en si, rodaballo i camarao (es pot fer de diferents tipus de peix, segons la carta). Correcte però no crec que repetim.

Sha fet tard i tot i que sembla que la vida nocturna de Pipa tot just desperta, desfilem cap a l'hostal a fer la maleta que demà marxem a Fortaleza!

Dia 19 [13/01/2010]: Praia da Pipa, paradís de platjes i surf

A les 7 ja estem drets. Fem temps i a les 8 omplim dipòsits amb l’esmorzar típic brasilé: a tot arreu més o menys serveixen el mateix, panets de pa tou, mantega, mermelada, formatge, sovint pernil dolç o mortadela, pa de pessic, sucs de colors variats, ous remenats i salsitxes, fruita (pinya deliciosa, mango boníssim, plàtans i altres fruites tropical), café i llet. Als brasilers els hi agrada el dolç amb desfici i sempre s’afegeixen cullerades de sucre o un munt d’edulcorant a tot, especialmente als sucs naturals i al café.
Agafem la van, una furgo que funciona de transport públic en aquesta zona i on embuteixen els passatgers fins límits insospitats: assegudes caben 16 persones i n’hi anavem 25 apretadetes apretadetes com sardinetes… a mi em fa molta gràcia que ens passin aquestes coses (a l’Isaac no tanta perquè va remugant), però és genial compartir la realitat del brasiler local ni que sigui una estoneta.
Anem a Praia do Madeiro, on les onades no són molt bèsties i l’Isaac podrà desoxidar una mica el surf que fa mesos que no practica. Lloguem taula per dos hores, però és una mica castanya perquè les onades són de joguina.
Jo mentrestant faig una mica de reportatge fotogràfic, però de tant en tant em vaig a aixoplugar a la peaso sombrilla que hem llogat, el sol pica fort i s’agraeix tenir una sombra sota la que estirar-se i bàsicament no fer res.

A la darrera onada, un xavalet que va nedant per la vora, puja sobre la taula de l'Isaac i flipa quan agafen l'onada plegats... s'emporta una desil.lusió quan veu que no pot repetir perquè hem d'anar a tornar la taula... però que le quiten lo bailao.
Després de sessió de 4 hores de platja, tornem a l’hostal, dinem un plat de pasta i tornem a embutir-nos a una van per anar al poble de costat, Tibal do Sul, a veure la posta de sol a la Lagoa Guaraíras.
Mentre fem temps per a que el sol es pongui, l’Isaac, que té una fixació amb els mangoteros i els coqueros, intenta fer caure un coco disparant-li des de terra amb unaltre coco… un local que se’l mira amb un somriure irònic, finalment s’apropa, s’enfila a l’arbre en un obrir i tancar d’ulls, cull el coco i baixa més ràpid que ha pujat.
La historia amb el coco no acaba aquí, perquè és clar, ara cal obrir-lo per beure el líquid que hi ha a dins. Als xiringos fan servir una espècie de "maxete" enorme, però és clar, aquí nomès tenim una paret contra la que etzibar-li batzacades. Finalment s’obre!!! Baixo als xiringos de la platja a demanar una palleta i ens el bebem. No està molt fresc però és boníssim.
La posta de sol "linda linda" que dirien aquí. Tornem amb la van, aquesta vegada no tan plena, i passejem pel carrer principal de Pipa, mirant tendes plenes de roba i art.
Anem a sopar a un restaurant que ens ha recomanat la Janete, la noia de l’hostal, es diu TAPAS i fan una tonyina arrebossada de sèsam espectacular, l’especialitat de la casa. I si, realment és deliciosa. Tb menjem una amanida de mango i gorgonzola i unes patates amb allioli de wasabi, molt molt bó.
I amb la panxa plena tornem a casa i a dormir que estem petats.

Dia 18 [12/01/2010]: A10 Fernando!!!!

Últim dia a sa illa paradisíaca. Ens llevem aviat perquè tenim “Passeio en Barco” a l'illa. Esmorzem i cap a les 8:00 a.m. ens recull la furgo que ens porta cap al Port.
Mentre no arriba tothom i es van farcint tots els vaixellets amb turistes, es fan les 9 que no sarpem. L’arxipèlag de Fernando de Noronha està format per 7 illes, una de molt gran (10km aprox de llarg) i altres 6 de diferents mides més petites.
La primera que veiem és la “Blanquinha”, ja que es troba coberta de blancs excrements dels ocells que viuen en aquest entorn. He de comentar que no nomès “Blanquinha” presenta aquest color característic… Continuem per “Ilha Rata”, i altres de les que ja he oblidat el nom, disculpeu la mala memoria.

I arriba el millor del passeig, els "gofinhos" es posen a nedar tot just al voltant nostre i segueixen el vaixell... quins animals més juganers i simpàtics, a un li entren ganes de tirar-se per la borda i banyar-se amb ells...
Continuem repassant la costa de punta a punta, passant per totes les platjes on els dies anteriors ens hem banyat o si més no ho hem intentat: Praia do Biboca, Praia Do Cachorro, Praia do Meio, Praia da Conceiçao, Praia do Boldró, Praia do Americano, Praia do Bode, Praia Da Cacimba do Padre, Baia dos Porcos, Baia do Sancho i Baia dos Golfinhos. Finalment arribem al cap de l’illa, on hi ha una espècie d’arc dins la roca anomenat Porta de Sapata.
Fem mitja volta i ens aturem a Baia do Sancho a fer un snorkel d’uns 50 minutets i enfilem altra vegada cap el port, on la furgo ens porta cap a la Pousada.
Després d’una bona dutxa i d’acabar de re-re-re-fer la maleta, anem a un restaurant del centre a satisfer el desig isaquià de cruspir-se un filet de tauró… un cop asseguts a taula el cambrer ens informa puntualment que es troben sense electricitat ni tauró: nuestro gozo en un pozo. Acabem jalant un filet “acebolhao” a corre-cuita perquè triguen una bona estona en servir-ho i tornem al campament base on ens recullen per dur-nos a l’aeroport.
Mira que he estat en aeroports d’aquest món, però segurament cap de tant autèntic i rudimentari com aquest. Les taules de check-in són a l’exterior, nomès n’hi ha dos (un per cadascuna de les dos úniques companyies que hi operen), i són com una espècie de xiringo de fusta, amb dos forats a la part inferior on hi ha unes balances quadrades enormes on es pesa l’equipatge i un simpàtic operari fa una etiqueta manuscrita on anota el número de vol i el pes… De porta d’embarcament nomès n’hi ha una, així que nomès poden passar el control de passatgers i equipatge de mà (un tio que toca les bosses per fora, no hi ha scanner) els que agafen el vol que despega primer.
Per fi embarquem i ens enlairem, les vistes de l’illa des de l’aire són espectaculars.
I cap a Natal falta gent.
Mentre caminem cap a la terminal, sentim parlar català! Una parella joveneta de les terres de l’Ebre que tornen de Fernando de Noronha i es dirigeixen cap a un poblet de la costa on el pare d’ell té una casa (com la toquen alguns, tu..). No ens entretenim i agafem bus cap a Parnamirin. Hem de baixar desseguida per agafar un segon bus cap a Praia da Pipa. Li diem com sempre al conductor que ens avisi quan hem de baixar, però aquest cop és tot el passatge el que està pendent de nosaltres. Com que a les indicacions de l’hostal on anem deia que calia baixar a la primera parada, l’Isaac raudo y veloz salta del bus nomès obrir-se les portes: NAAAAAAAAAAAAO, tots els passatgers amb les mans al cap i fent-li senyes que tornés a pujar. Realment els brasilers són molt autèntics i sempre que poden, t’ajuden en el que faci falta.
Finalment baixem al lloc correcte, casi ens fan una ovació quan marxem. La veritat és que ni de bon troç sembla una parada de bus, és un punt al bell mig de l’autopista, amb un parell de xiringos de menjar, un parell de policies que es rasquen la panxa i una colla de gent esperant la Tana. De tant en tant, els busos embalats paren al senyal d’algú que el sol.licita, i sense ningun tipo de problema, paren al tercer carril de la via, pujen i baixen els passatgers, i tira milles Manolo.
Al cap d’uns 20 min passa el nostre, carreguem les maletes i per 8,5 R$ ens durà a Pipa, a uns 90 km de Natal. Ja són les 18 hores i s’ha fet fosc, així que és una llàstima perquè no podem gaudir del paissatge… del que si disfrutem són dels bots i sotracs de l’onibus, la carretera sembla que està en obres i a en Manolo no li agrada massa pitjar el frè.
Sobre dos quarts de 8 arribem a port, i després d’una bona caminata arribem al Pipa Hostel on dormim, molt, molt correcte.
Sortim a sopar, “trucha graelhada” i després d’escoltar uns minuts de música en directe a la Plaça del centre del poble, tirem cap a dormir. Pel que hem vist fins ara, Pipa és un lloc encantador, carrers empedrats, molt net, molt cuidat, ple de restaurants i tendes per a tots els gustos. Bona nit!

Dia 17 [11/01/2010]: Fernando de Noronha, part V

5:24, torna a sonar el despertador. Amb no massa il.lusió i amb els ulls inflats i lleganyosos, tornem a fer el camí fins a Bahia Golfinhos. Avui si està l’equip al complert dels biòlegs que controlen la població de les visites i força turistes. A les 6:12 com un clau comencen a apareixer puntets a la llunyania que es converteixen en els esperats golfinhos. OLE, OLE I OLE.
Segons explica l’experta, els dofins tornavís venen a aquest golf i fan quatre activitats bàsiques: Descansar (no dormen peró si baixen el seu nivell de respiració), Cuidar les cries, fer-ne de noves i vigilar (hi ha un grup que es queda l’entrada de la bahía per estar a l’aguait de qualsevol perill que pogués apropar-se). La veritat és que és molt curiós de veure i ha valgut la pena la doble matinada.
Tornem al campament base, esmorzem el de sempre amb un suc de color diferent i ens preparem perquè avui anem a fer la Trilha Longa, és a dir, el treking llarg que passa per Praia da Atalaia. Aquesta platja, que té una de les piscines naturals més gran de la illa, es troba dins el Parc Natural de Fernando de Noronha i nomès s’hi pot accedir acompanyat d’un guía que pot dur com a màxim 6 persones.
El 4x4 ens passa a recollir a les 7:40 i ens porta a l’entrada del Parc on fem temps per a que arribi la resta de l’expedició.
Sobre les 8:00 ens posem en marxa i un grup força nombrós ens dirigim a la Praia d’Atalaia, la majoria de turistes són uns aficionats i nomès fan la Trilha curta.
L’experiència és per a que us feu una idea, com fer snorkel dins un aquari: aigua tranquila, transparent i cristal.lina plena de peixets de diferents mides i colors. Molt boniquet. Una llàstima perquè sembla que avui hi ha 3 tubarinhos (tauronets) però no arribem a veure’ls.
La troupe es queda a l’aquari i l’Isaac i jo continuem amb el nostre guía, en Simbao, un autèntic local que es coneix l’illa com el palmell de la mà. Les vistes panoràmiques de la costa i el penyassegat són espectaculars, l’excursió llarga val molt la pena.
Aquest és el meu primer treking en bikini: fa tal calorada que tal qual sortim de la piscina natural em lligo les bambes i tira. Faig una fila que ni la més hortera de les turistes angleses quan venen a Barcelona, però ma mare sempre diu que “mientras yo vaya caliente, que se me ria la gente…”, tot i que aquí aplicaría al contrari…
El recorregut inclou dos piscines naturals més, una bona caminada sobre una pedrera volcánica i una bona estona per camí de cabres. Total, unes 4 hores sota el sol, que avui pica de valent, és el primer dia que no es lleva el dia tapat.
Acabem l’excursió a la darrera piscina, on fem unes rises amb el guía. Ens recull el 4x4 i ens deixa a la pousada de nou… són tot just quarts de 12 del migdia i mireu quin munt de coses que hem fet ja! Com diría la mare “A quien madruga, Dios le ayuda… “.
Fem una mica de temps mentre acaben d’arreglar l’habitació, ens dutxem i ens tornem a vestir de platja per visitar la darrera que ens queda, Praia do Meio.
No hi estem més d’una horeta, perquè el sol pica que és un primor i a més a més la marea puja molt ràpid. La caminata fins a la pousada es fa inacabable, avui ja no tenim l’amic buggie i ens movem a peu altra vegada.
Ara sóc a la terrasseta, a la sombreta del porxo, que passa un airet que enamora. L’isaac dorm a pierna suelta a l’habitació, no està acostumat a matinar tant el pobre.. jo aprofito per posar al dia el blogg i tenir el meu públic i admiradors diversos informats sobre les novetats de darrera hora.
A dos quarts de 7 hem quedat amb la Carmen (la veina de la pousada) que ens donarà un cop de mà en la reserva del 4x4 per anar de Fortaleza a Jericoacoara. Després anirem a sopar tots 4 a un restaurant d’un pescador local on sembla que es menja el millor peix fresc de la illa de Noronha… Demà matí farem la volteta en barco a la costa Nord de la illa i a primera hora de la tarde cap a Natal falta gent!

Dia 16 [10/01/2010]: Fernando de Noronha, part IV

Ens llevem a les 5:26, avui és el gran dia de veure dofins tornavís en quantitats incontables. El buggie va al complet, hem convidat a les veïnes de l’habitació 3 (mare i filla) a aprofitar el viatge i venir a gaudir amb nosaltres de l’espectacle.
L’emoció es converteix en decepció: l’estadística confirma que els dofins es presenten a Bahia Golfinhos el 95% dels dies de l’any, i resulta que avui, també és mala sort, és un dia dels que no venen. Serà perquè és diumenge i és dia de descans.
Amb la cua entre les cames tornem a la Pousada per gaudir del nostre “suculent” esmorzar. Amb l’estòmac ple les coses es veuen d’unaltra manera, i decidim anar a veure una de les poques cales que tenim pendents: Bahia dos Porcos, que rep el nom de la “Bahia Cochinos” cubana. S’hi accedeix nomès quan la marea està baixa des de Praia do Cacimba do Padre… i la bona sort per fi ens acompaña i encara queden dos hores per a que la marea torni a pujar, així que en un 3 i no res ens hi plantem: realment bonica, llàstima altre cop del dia núvol i de la mar arrissada que no ens deixa fer-hi un xepixepi.
Hi ha crancs per tot arreu i trobem a un lateral una piscina natural plena de peixets de colors, on hi ha un cartell on expressament prohibeix el bany dins aquest indret.
Tornem per on hem vingut i decidim repetir a Bahia do Sancho per treure’ns el mal gust de boca inicial de la que sobre el paper és la platja més bonica de Brasil.
Hi estem una bona estona fent el que fan els que no fan res i tornem a la Pousada a beure’ns una cerveseta fresca, jalar alguna cosa i passar-nos un aigua.
De nou carretera i manta i anem cap a Praia do Leao per veure la posta de sol. Arropleguem uns holandesos que caminen per la via de pedres i terra i els apropem fins la platja, els hi quedaba una bona caminata… fan el camí de tornada tb amb nosaltres i quedem per sopar plegats. Són una parella molt divertida, ella de mare japonesa i pare holandés, ell holandés pels 4 costats.
Anem a un restaurant xulo, i menjem peixet fresc, que és el que s’ha de menjar en una illa com aquesta. Estem rebentats i desseguida pleguem veles, demà torna a sonar el despertador a primera hora per intentar millorar la sort d’avui amb els golfinhos.